L'INSTITUT BELLVITGE ESTÀ D'ANIVERSARI

VISITEU LA PESTANYA BENVINGUDA.

dimarts, 6 de juny de 2017

Text de comiat als alumnes de 2n de Batxillerat del professor de filosofia Sergi Forgas

Sergi Forgas és professor de filosofia al nostre institut des del curs 1989-90 i aquest curs, després de 33 anys dedicats a la docència, ha decidit jubilar-se. El passat 26 de juny, el dia de la celebració del comiat dels alumnes de 2n de Batxillerat, va adreçar tant als alumnes de la seva tutoria de 2n B com a tots i totes els de 2n A el text que tot seguit llegireu. 

Tots els companys i companyes i, de ben segur, molts alumnes trobarem a faltar en Sergi, la seva lucidesa i equanimitat, el seu bon exemple. I li desitgem tot el millor en aquesta nova etapa que ara inicia. 

Gràcies Sergi per tot el que has aportat a l'ensenyament en general i al nostre centre en particular. 

El primer que voldria dir-vos és que aquest acte té per a mi un valor i un significat molt especial. Fa exactament trenta-tres anys que vaig començar la meva tasca professional com a docent i aquesta tasca arriba enguany a la seva fi.

Quan venia cap aquí, recordava la primera promoció d’alumnes de Batxillerat a qui vaig acomiadar en la seva graduació i em venia la imatge clara de les seves cares, gairebé podia novament sentir fins i tot les seves veus. Estic segur que també us recordaré a vosaltres de la mateixa manera. Diuen que les coses que millor recordem són precisament les primeres i les darreres que experimentem i vosaltres sou avui per a mi la darrera de les promocions que podré acomiadar.

Han estat trenta-tres anys de dedicació a una activitat, la docència. Arribant a la fi d’aquest camí, sento que puc dir que haver desenvolupat aquesta professió ha estat un privilegi i una sort immensa. Visc amb una enorme gratitud haver pogut aprendre ensenyant. Durant tots aquests anys, cadascuna de les vostres preguntes, cadascun dels vostres dubtes, cadascuna de les vostres confrontacions han estat per a mi un desafiament que m’ha permès anar aprenent amb vosaltres; sincerament us dic que, gràcies a vosaltres, els alumnes que he anat tenint tots aquests anys, m’he anat fent més savi i més persona. Gràcies, per tant, per tot el que m’heu ensenyat.

Avui ha arribat el moment de dir-vos adéu i en aquests moments voldria només donar-vos alguns petits consells. No sóc gaire amic dels consells, en realitat crec que serveixen generalment de ben poca cosa, perquè estic convençut que el que realment serveix és el que un mateix aprèn de la seva pròpia experiència. En aquesta ocasió, però, i donat que és l’última vegada que faig un acte com aquest, permeteu-me que us en doni alguns, per si hi ha sort i alguna vegada podeu recordar-los i tenir-los en compte.

En primer lloc, el que us recomano amb tot el cor és que us apropeu i lluiteu amb força per tot allò que us faci sentir bé, per tot el que us faci créixer com a persones, que us acosti el màxim possible, en la mesura en què la vida us ho permeti, a la felicitat. Recordeu sempre que, com deia el vell Aristòtil, la felicitat és la finalitat de la vida. Aposteu per la felicitat, doncs.

Per altra banda, us diria també que us allunyeu i rebutgeu amb tota la determinació de què sigueu capaços tot allò que sentiu que us pugui danyar físicament o emocionalment. Aparteu-vos, sense dubtar, de tot allò, siguin persones o situacions, que des del més profund del vostre cor sentiu que són perjudicials o tòxiques per a vosaltres. Tinc el convenciment que la pitjor falta d’ortografia que es pot cometre a la vida és la de no saber posar punt i final a les situacions que no ens convenen. No cometeu aquesta falta, si us plau.

La vida és un miracle d’una gran bellesa, però heu de saber (i segur que molts de vosaltres ja ho sabeu) que també vindran moments molt difícils i dolorosos. Penseu, quan aquests moments es presentin, que, de la mateixa manera que un vaixell no s’enfonsa per l’aigua que té al seu voltant sinó per la que aconsegueix entrar dintre seu, així mateix, davant les situacions difícils que viureu, no heu de permetre que els problemes entrin tan a dintre que us acabin enfonsant. Preserveu sempre en una part de vosaltres un lloc per a l’esperança, un lloc central a recer de tempestes.

I sobretot, nois i noies joves com sou, no us deixeu intoxicar per tota mena de missatges negatius i pessimistes que us envolten i que circulen per tot arreu. En definitiva, som el que creiem i el que creus i fas teu acaba d’una manera o altra fent-se realitat. Vigila el que decideixes creure de tu mateix, dels altres, de la vida...

Com diria el vostre vell conegut Friedrich Nietzsche, la vida és tràgica, en el sentit que és terrible i alhora profundament meravellosa, és un miracle i un regal: gaudeix-ne amb tota la intensitat i viu-ne cada moment com si aquest s’hagués de repetir eternament...

Finalment, m’agradaria per acabar explicar-vos un petit conte, un conte d’aquells que fan pensar i que ja sabeu que m’agrada de tant en tant explicar a classe. Segur que ja us l’he explicat alguna vegada, sento repetir-me, però el cert és que hi ha algunes idees que potser cal escoltar-les moltes vegades per arribar a entendre-les de veritat, no solament amb l’oïda, sinó amb el cor.

Hi havia una vegada un home savi que vivia en un poblet de la muntanya. Aquest home tenia un fill i un cavall, que era una de les seves possessions més preuades. Un dia el cavall es va escapar i va desaparèixer per les muntanyes. Els veïns del poble van anar tots a visitar l’home i a mostrar-li la seva condolença per la desgràcia que suposava la pèrdua del cavall. L’home els va agrair la visita però els va dir en un to serè:

- Desgràcia, sort... qui sap?

Al cap d’uns dies el cavall que havia fugit a les muntanyes va tornar al poble amb quatre eugues salvatges. De sobte, el nostre home no tenia un animal sinó cinc. Els veïns van anar tots a casa seva per felicitar-lo de la sort que havia tingut. Ell els va rebre amablement i els va dir amb el seu to acostumat:

- Sort, desgràcia... qui sap?

El fill de l’home va procedir a domar les eugues salvatges que ara posseïa, amb tan mala fortuna que va caure d’una d’elles i es va trencar la cama. Els veïns tornaren un cop més a visitar el nostre home per manifestar-li el seu condol per la desgràcia dels seu fill i novament, amb la seva coneguda amabilitat, els va rebre i els va dir serenament:

- Desgràcia, sort... qui sap?

Al cap d’uns dies que el fill s’havia trencat la cama, al país on vivien es va declarar la guerra i van cridar tots els joves a mobilitzar-se per anar a lluitar. Naturalment, el fill del nostre home savi va ser declarat exempt per l’accident que havia patit. Una vegada més, els seus veïns van visitar la casa del vell savi per expressar-li l’alegria per la sort que havia tingut en deslliurar-se-li el fill de la guerra... i ja us podeu imaginar què els va contestar aquell home tan savi:

- Sort, desgràcia... qui sap?

Us explico una vegada més aquesta petita faula perquè veieu que heu de lluitar per tot allò que desitgeu per a la vostra vida, heu de posar tota l’energia en tractar d’aconseguir les vostres metes, però al mateix temps penseu que, quan les coses no us surtin tal com les heu volgut, quan sentiu que el fracàs o la mala sort han pogut més que els vostres esforços, mai no sabreu si aquella porta que ara se us tanca és precisament la condició d’unes altres que se us estan obrint sense saber-ho.

Moltes gràcies per escoltar-me un cop més...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada