Records, per Joan Maria Guarch

El nostre estimadíssim "Metge", el professor  d'Educació Física durant tants i tant anys i que encara avui dia  segueix vinculat a nosaltres com si mai no s'hagués jubilat, ens ha fet arribar un text on rememora la seva arribada al que aleshores  era "Instituto de Batxillerato Mixto nº 3".  Aquests records no només estan lligats a un temps sinó  també  a totes les persones que, com ell, van veure néixer el nostre institut, és  a dir, la resta de professors i els seus primers alumnes.  I és adient publicar-los en aquest blog per tal que romanguin en la nostra memòria. 

Estava reunit en el primer claustre abans de començar el curs a finals de Setembre, a l’Institut de Santa Eulalia, on era professor d’Educació Física des del curs 1971/72, quan em  van demanar que passés per Secretaria, ja que hi havia una trucada telefònica de la Delegació d’Ensenyament de Barcelona. Vaig contestar la trucada i em van comunicar que m’havien concedit el trasllat a l’Institut mixt nº 3 de l’Hospitalet, així com havia sol·licitat el mes de juny d’aquell any 1976. Ho vaig comunicar al director de l’Institut i vaig acomiadar-me dels que fins llavors havien estat companys i companyes meus. Recordo que hi va haver una gran sorpresa per aquest fet, i que ningú no s’esperava aquesta decisió que vaig mantenir  en gran secret fins que va ser el moment de comunicar-ho de forma oficial.
Vaig passar per la Delegació d’Ensenyament a la Plaça d’Espanya (en aquells temps era allí) i vaig parlar amb el Director de l’Institut Mixt nº 3 de L’Hospitalet qui i va dir-me que hi anés el dia següent ja que ell marxava, i fins l’endemà no hi tornaria.
El dia 1 d’octubre de 1976 vaig anar a primera hora a presentar-me al centre, i quan vaig arribar   el director,  Joaquim  Griell, m’estava esperant. Vaig prendre possessió de la meva plaça i va acompanyar-me a fer  un tomb fins al gimnàs i altres instal·lacions del Centre (pati, direcció, sala de professors –actualment és la  sala que anomenem de guàrdia que té  dos despatxos per a reunions–, biblioteca, etc.). Mentre estàvem parlant va arribar el que seria durant molts anys company del departament i un gran amic: Sergio Manzano Ausejo. Jo coneixia al seu pare que era professor a l’Institut Balmes de Barcelona. 
El gimnàs de l’Institut era de parquet, cosa extraordinària, ja que l’Institut Santa Eulalia (COPEM) no tenia aquest tipus d’instal·lació i tan  sols disposava del pati i de dos vestidors. He de dir que a Santa Eulalia érem 4 professors de l’especialitat, 2 professors i 2 professores, ja que l’educació física estava separada per sexes i els professors donàvem exclusivament classe als nois, i les professores a les noies. Això es va acabar en  arribar a Bellvitge. Des del primer dia las classes van ser mixtes, i al COPEM, en  marxar jo, també. A Bellvitge, el gimnàs estava per muntar. Recordo que el material (espatlleres, plinton, cavall, poltre, escala horitzontal, matalassos, i altres coses) estava col·locat al mig del gimnàs per instal·lar-lo. Jo coneixia un fuster i ell, després de fer un pressupost,  va ser l’encarregat d’anar-ho  muntant  tot i   endreçar  l’espai corresponent. Això va durar uns quant dies. 
Mentrestant vaig anar coneixent el companys nous que ja eren al centre, i els nouvinguts com jo. Ens vam  reunir en uns quants claustres que tenien lloc al que actualment és  la biblioteca, ja que era l’espai més lluminós del centre. No hi havia llum  i de fet no es podia fer classe ja que no teníem res de res (ni aigua, ni llum ni gas). El director va començar a demanar les altes d’ aquests serveis tant imprescindibles per començar a desenvolupar la tasca educativa que ens estava encomanada. Va ser un primer més de feina burocràtica i no precisament educativa. Al final tot va arribar. Vaig veure com feien la comesa de llum des del que ara és  el passeig entre el mercat i la plaça de la Cultura, entre les dues  pistes del pati i pel cobert actual que dona accés al pati. L’aigua i el gas van arribar més o menys per l’estil. A finals d’octubre estàvem instal·lats i començàrem a donar classes. Jo només  tenia primers de BUP. Sergio donava classe a segons de BUP els  2 primers restants.  El curs següent va fer falta un nou professor, i va ser llavors quan va començar a donar classe Xavier Orti Almirall. De tot això fa 39 anys. Records......

Impressions

Encara no disposo de testimonis gràfics de l'acte que va tenir lloc ahir, però sí puc aportar un  recull de les moltes impressions que el públic assistent em va transmetre. Diria que la paraula resum és EMOCIÓ. Les persones allí reunides sentíem que formaven part d'una història que ens unia, teníem en comú  unes aules, uns passadissos, unes parets on tots i totes havíem viscut i, alguns i algunes encara vivim, una  història col·lectiva. L'edifici, al llarg d'aquests 40 anys, ha estat testimoni mut de molts fragments de vida. A l'acte d'ahir de ben segur que tothom va recordar anècdotes viscudes, viatges, èxits acadèmics, suspensos, persones que ja no hi són, amors, discussions o distanciaments. Tot aquest munt de records ens unia com també la felicitat de ser allà i compartir aquella estona amb persones que, com tu, estimen l'institut i aprecien i valoren la feina que s'hi fa.

Tot i que l'organització de trobades com la d'ahir o el 9 demana un esforç extra i no poden ser, de cap manera, deixades a la improvisació o l'atzar, crec que  ha estat un plaer posar-hi el meu granet de sorra i  em sento recompensada en escreix en veure el goig i la il·lusió a les cares de les persones que han vingut a rememorar el seu pas pel centre

Font: lhdigital.cat

Vull donar les gràcies  a les persones que van llegir els textos seleccionats: Sonia Regadera, exalumna i mare d'alumnes actuals de 1r i 3r d'ESO;  Ricardo Castro i Àngels Coll, alumnes de la 1a promoció i Roger Castellà, alumne de 1r d'ESO i, també als autors i autores dels textos llegits, Nina Khalatyan, exalumna, Ricardo Jiménez, alumne de la 1a promoció, Albert Sánchez, exalumne, Joaquim Griell, primer director de l'institut  i Sergi Forgas, professor de filosofia.

Vull també agrair la col·laboració de  Josep Montiel , alumne de 1r de Batxillerat, conductor de l'acte, i Elena Bermúdez, alumna de 1r de Batxillerat pel seu acompanyament a piano.

Agraeixo també als alumnes de 4t d'ESO  de Cinema en curs i les seves professores Mili Esono i Dolors Busquets el documental Entre Blocs. 40 anys de l'institut Bellvitge.   

Afegeixo a aquest agraïment Emma Núñez, mare d'uns exalumnes del centre i expresidenta de l'AMPA, en especial pel seu alegre audiovisual L'institut en una paraula.  

I per últim, però no per això menys important, vull expressar el meu agraïment a la nova directora del centre, Adela Barreda, per haver entomat aquest projecte de la celebració dels 40 en el seu primer curs en la direcció.

I PER ACABAR, MOLTÍSSIMES GRÀCIES PER LA VOSTRA ASSISTÈNCIA

Tot i que no he signat cap de les entrades que he fet en aquest blog, ara sí ho faré. Jo sóc la Carme Torrijos, professora de Llengua catalana a l'Institut Bellvitge des del curs 83-84.

Espero poder completar l'entrada amb moltes fotografies que m'arribaran.

A continuació, imatges cedides per algunes de les persones assistents a l'acte i a les quals estem molt agraïts:

Trobada de tots i totes el proper divendres 9 de juny

ARMANDO PEDRET GONZALO, de la primera promoció de l'institut,  ha fet una crida a facebook per a la nostra  trobada de divendres 9 que, esperem, sigui un gran èxit. L'acompanya amb una fotografia de la samarreta de gimnàstica   que usaven aleshores amb el logo que nosaltres hem incorporat en aquest blog. 

"40 años no son nada......Nosotros iniciamos la historia, pero entre todos y todas la escribimos.....Los de ayer. Los de hoy.
Los de siempre.
Nosotros marcharemos. El instituto, también. Pero que no nos roben su historia, nuestra historia, nuestros sueños, nuestra juventud.
Espero abrazaros a tod@s el viernes en el Insti."

US ESPEREM. 

Text de comiat dels alumnes de 2n Batxillerat

Com a complement a l'entrada anterior de la cerimònia de graduació, aquesta entrada és el text de comiat que ens van dedicar  els i les alumnes. Expressen en ell uns sentiments que segur seran compartits per moltes generacions d'alumnes que han passat per aquestes aules. Els agraïm enormement els seus reconeixement i gratitud, que així com en el seu text també recullen, fem extensiu a les famílies que els han fet costat  i han confiat en nosaltres per a fer aquest viatge d'aprenentatge i creixement. 

CARTA AGRAÏMENT COMIAT

Avui és un dia molt especial per tots nosaltres, un dia que recordarem per sempre com “aquell dia en que  vam acabar una etapa que ha durat sis anys, el dia en que vam plorar, riure, recordar, enyorar, emocionar i molts altres sentiments  viscuts.”

Avui acabem l’Institut, anys molt bonics de la nostra vida en els quals hem crescut, hem après i gràcies als qual ara  som els que som. S’acaben els anys,  però no els records tan valuosos acumulats, les persones conegudes tan estimades, l’aprenentatge, els moments, els sentiments...

Acabem un capítol de la nostra vida i comencem un altre tan nerviosos i espantats com quan vam començar l’Institut, però tenim l’esperança que també ens en sortirem,  i el superarem amb tant d’èxit com ho fem en aquest.

Nosaltres, els alumnes, us ho volem agrair perquè sense vosaltres no estaríem ara commemorant aquest dia.

Agraïm a les nostres famílies  per haver-nos donat suport tants anys, per estar al nostre costat quan més ho necessitàvem, per haver-nos educat i ajudat en tot el que hem necessitat.

Agraïm honestament a tot l’equip docent que ens han acompanyat durant aquests sis anys, us agraïm per haver tingut tanta paciència amb nosaltres, per haver-nos ensenyat tant, per haver sigut amics nostres no només professors, per ajudar-nos a créixer i a formar-nos com a persones, per aconsellar-nos, per ser un exemple per nosaltres, per tota la vostra ajuda i estima,  us ho agraïm i us felicitem per fer-ho tan bé.

Agraïm a l’Institut Bellvitge  obrir-nos les portes, acollir-nos i demostrar-nos que aquest Institut és molt més que un centre educatiu, és una gran família de la qual  tots formem part i sempre estimarem.

Ens acomiadem amb un somriure a  la cara i amb satisfacció i alegria al nostre cor per haver arribat a la META.

Ens acomiadem amb tristesa per haver de dir adéu i començar un altre capítol.

Ens acomiadem amb tots els records que perduraran a l’ànima.

Ens acomiadem amb tot el coneixement necessari per ser persones i continuar aquest viatge.

Ens acomiadem,  però mai oblidarem aquests anys.

Per això i per molt més, ens acomiadem amb un GRÀCIES molt gran!

ELS ALUMNES de 2n BATXILLERAT

Una família vinculada a l'institut, Chicano-Corrales.

Tant l'Andrea com l'Àlex van estudiar amb nosaltres ESO i Batxillerat científic amb boníssims resultats. Anys abans també els pares havien estudiat a l'institut. Els agraïm enormement les seves afectuoses paraules. Julián, Núria, Andrea i Àlex, esperem retrobar-vos el dia 9 de juny. 

Hola,  som la família Chicano-Corrales, formada pel Julián, la Núria, l’Andrea i l’Àlex. Dir-vos que quan va començar el nostre camí com a família, cap a l’any 1979, en Julián anava a 2n de BUP i va conèixer a la Núria, que començava 1r. Diuen que s’ha d’estar al lloc correcte i a l’hora correcte per trobar-te al teu destí, i sembla que estàvem destinats a trobar-nos.

Com alumnes, el nostre pas per l’institut va ser correcte i no gaire brillant, tot i que vam aconseguir la titulació de Batxillerat (BUP corresponent). Eren altres temps, en els que moltes vegades la relació professor-alumne era més de “col·legues” i teníem unes llibertats a classe impensables avui dia.

Amb l’arribada en 2007 de l’Andrea i 2009 de l’Àlex a l’institut com alumnes d’ESO, dos anys més joves que la que teníem nosaltres, i amb un altre pla d’estudis diferent, ens trobem que no tot havia canviat, ja que perduraven alguns dels nostres antics professors: Elena Rodrigo, Fran Bello, la Carme Torrijos, Marisa Díez, Ricard Vázquez, “El Metge”, etc.

He de dir que el pas de l’Andrea i de l’Àlex sí que va ser brillant, i ens van superar de lluny tant a nivell acadèmic com de participació i implicació amb el centre, ja que a dia d’avui segueixen mantenint una molt bona relació amb l’equip de professors, tot i que tots dos ja estan a l'etapa universitària; i l’Andrea segueix vinculada a l’institut, ja que a les tardes realitza l’activitat d’Estudi Assistit.

En una cosa estem tots quatre d’acord, i és que el nostre pas per l’Institut Bellvitge ha estat ple de bons records.

L'afectuós record de Nina Khalatyan, ex alumna

La Nina va arribar d'Armènia a 3r d'ESO i ben aviat va aprendre tant català i castellà com els i les seves companyes de curs. Després d'estudiar Batxillerat amb nosaltres, va fer Dret i actualment treballa en un despatx d'advocats i estudia el màster. T'agraïm moltíssim les teves paraules i voldria fer un retorn aquí mateix:  també nosaltres vam aprendre amb tu, de la teva empenta, la teva tenacitat i la teva seguretat.

Aniversari IES Bellvitge

La meva historia a “l’insti” és ben singular, ja que  hi vaig arribar amb una edat en la qual em pensava que ja havia vist món. En  certa manera així era, doncs durant els primers anys de vida vaig haver de canviar de perspectiva i aprendre a observar el món, la gent. Ara bé, a “l’insti” vaig aprendre molt. Em van demanar que per aquest quaranta aniversari expliqués una anècdota de “l’insti”, però m’he posat a escriure i vull parlar de parets. 

Seran les parets. Parets que guarden tantes històries dels que hem passat per allà, dels que hem viscut, hem sentit, hem après a ser, a voler, a demanar, a canviar i a ser valent. En definitiva, a “l’insti”  es tracta d’aprendre a imaginar, a llegir i veure el món tal com és, sense deixar-se la lletra petita del contracte.

Doncs ara sí, i amb la vista a “l’insti”, penso que el món és tan perfecte com nosaltres podem aconseguir imaginar-lo. “L’insti” ens dona instruments per aprendre; amb totes les opcions davant la taula; ens fa de mirall per poder observar-nos, ens deixa canviar de persona o de personatge; en fi, el que no hagin presenciat aquelles parets és no ha passat en 40 anys d’història. 40 anys, que no són pocs, que no deixen indiferent, que, almenys a mi, em donen esperança; esperança d’ensenyar a altres joves (en aquelles edats tan  crítiques i vitals) a imaginar, viure en color, sempre, sentir l’ opció de “reset” i començar a fer bé, poder reptar la pròpia força de voluntat.

Jo, que em penso que he vist molt, però no tant, per aquest 40 aniversari no puc deixar d’agrair a “l’insti” cada lliçó, cada lletra, cada dia que em van mirar aquelles parets.  

Ara bé, les parets les fan les persones, i no penso aquí en aquelles que van posar pedra sobre pedra; que també va ser una gran feina, que van ser els que van permetre iniciar l’aventura d’ensenyar i aprendre a “l’insti”; sinó que penso en aquelles persones que no hem estalviat mai en emocions, i davant aquelles parets ens hem deixat ensenyar del goig que fa el negre sobre blanc; la paraula ben escrita sobre paper blanc de neu. (Tot i que ara recordo que a l’insti també vaig aprendre de reciclar; doncs el paper de “l’insti” no és blanc de neu sinó ocre “pensant en el futur del planeta”.)

Jo, que em penso que he vist moltes persones (i també poques persones), per aquest 40 aniversari no vull deixar d’ agrair a Carme, a Ricard, a Sergi; i també a tots els que em vau acompanyar durant aquells pocs anys que vaig passar per “l’insti”; cada lliçó i consell, el carinyo, el respecte, la motivació, les ganes que em vau regalar, el meu català, el castellà, la literatura, les batalles de “Espanya”, les filosofies de viure i sentir.

Aquelles parets; les de “l’insti”  són tan  especials perquè han vist persones que treballen amb amor, que estimen ensenyar, que estimen a qui ensenyen, que no estalvien en emocions. (Així, com els tres que he destacat.) 

Gràcies. Feliç quaranta aniversari de l’IES Bellvitge!

Nina Khalatyan

Comentari d'Adela Barreda, directora de l'institut

L'Adela ha fet arribar un comentari a l'entrada del testimoni d'Albert Sánchez, però en realitat és una reflexió sobre totes els testimonis que ens heu fet arribar. És per això que el publiquem en forma d'entrada. 

L'Albert ha resumit en aquestes paraules el que ha estat el seu pas pel nostre institut: 

AMISTATS, CONEIXEMENTS, VALORS I EXPERIÈNCIES! 

Rellegint els testimonis aquí publicats n'hi podem afegir d'altres. Aquí us deixo el llistat que en resulta, extret literalment dels textos que ens heu fet arribar:

CONEIXEMENTS, SUPORT, RECOLZAMENT, ESFORÇ, VALORS, AMISTATS, FAMÍLIA, ENYORANÇA, ESTIMA, ORGULL, AGRADECIMIENTO.

Per resumir el que ha estat, és i vol continuar sent el nostre centre, penso que res millor que les paraules en primera persona dels qui han compartit amb nosaltres el seu procés d'aprenentatge.

A TOTS AQUELLS QUI COM L'ALBERT HEU DEIXAT PER ESCRIT ELS VOSTRES RECORDS, LES VOSTRES VIVÈNCIES, ELS VOSTRES SENTIMENTS ,... MOLTÍSSIMES GRÀCIES!

Testimoni d'Albert Sanchez, exalumne

L'Albert estudia actualment 2n de Dret a la Universitat de Barcelona. T'agraïm moltíssim el teu tan cordial  record. 

Hola a tots i a totes. El meu nom és Albert Sanchez Guerrero. Amb motiu del 40è aniversari del centre voldria fer  una mica de memòria i portar  al present els records i experiències viscudes durant el meu pas per l’Institut.  

La veritat és que jo recordo bastant bé la meva experiència al Bellvitge. Jo vaig començar els meus estudis al setembre de l’any 2009. Encara recordo el primer dia que vaig arribar a l’Institut: un lloc totalment diferent a l’escola de primària de la qual veníem els meus amics i jo, un lloc ple de gent nova, nois i noies més grans que nosaltres, professors als quals encara no coneixíem ni sabíem el que ens esperaria amb ells... És una sensació que segurament la majoria de nois i noies vam tenir el nostre primer dia de secundària, ja que el canvi que teníem davant ens espantava en certa manera,  però també teníem curiositat per saber què trobaríem dins aquelles parets. Han passat gairebé 10 anys però encara ho recordo bé.

Recordo que una de les coses que més por em feia era que em separessin dels meus amics de primària en entrar a la classe. És cert que tenia ganes de començar una nova etapa en la meva vida, però no sabia si seria capaç de trencar fins a tal punt amb l’etapa anterior, etapa en la qual sempre havia estat amb les mateixes persones. Afortunadament la majoria de la colla vam entrar junts al grup A. Realment això no ens va importar a l’hora de fer nous amics, ja que en qüestió de setmanes el nostre grupet que havia arribat des de la primària es va ampliar i vam trobar-nos amb més nois i noies d’altres escoles del barri, amistats que, tot i que no totes, encara avui continuen  sent-ho.  Amb molts d’ells he rigut, m’he barallat, hem fet alguna bogeria i ens hem ajudat quan hem passat un mal moment. Si he de valorar totes les coses que vaig aconseguir en la meva etapa al Bellvitge, possiblement aquesta és una de les més importants.

No sé fins a quin punt us puc explicar com és passar 4 anys d’ESO a l’Institut perquè la majoria dels que esteu llegint la pantalla ho sabreu bé. Al principi costa una mica acostumar-se al nou ritme perquè comparant-ho amb la primària (on tenim al mestre que està gairebé tot el dia amb nosaltres i ens ho dóna tot ben treballat) hem d’aprendre a autogestionar el nostre treball i responsabilitzar-nos més del que estem fent, tot i que quan tenim 14-15 anys estem pensant en tot menys en els estudis, i ho sabeu. Si us he de ser sincer, una de les coses que més trobo a faltar és les colònies i els viatges d’estudis que fèiem, però el que no trobo a faltar de cap manera són els deures d’estiu que ens enviaven en acabar el curs.

Un altre descobriment que vaig fer a l’Institut és la relació amb professors i professores del centre. Aquest aspecte és un dels que més sobtarà a qui pugui llegir aquest testimoni i no hagi passat per l’Institut, però és que fer amistat amb una persona que t’ha d’examinar i t’ha de esbroncar quan t’ho mereixes és possible. Sí, ho heu llegit bé, amistat. Un dels valors més potents que té l’Institut és el seu personal acadèmic, els professors i professores que cada dia ens intenten ajudar a arribar lluny en el nostre futur i en la nostra vida acadèmica i laboral. Recordo molt bé les primeres bronques que em van caure a l’Institut de la meva primera tutora (i actualment una bona amiga), la professora de matemàtiques Diana Herrero. També recordo com s’enfadaven amb mi quan no portava els deures fets o quan no callava a classe (perquè si una cosa m’agradava era parlar i parlar a classe). Si preguntéssiu a la professora de català Carme Torrijos i a l’ex professora de francès Cristina Lucerón es portarien les mans al cap al recordar els mals de cap que els vam donar en el nostre viatge d’estudis al sud de França, o cada cop que m’oblidava la flauta dolça de la classe de música a casa o quan parlava en català o castellà,  a la classe d’anglès, etc... Aquests són alguns  dels molts exemples de tots els moments en què si haguessin pogut, totes i cadascuna d’elles ens haguessin enviat a casa per perdre’ns de vista, però tot això no els va impedir que continuessin endavant amb la seva tasca com a docents i m’ensenyessin la majoria de coses que he après fins avui dia o que em fessin costat en un dels pitjors moments de la meva vida, i amb això no em refereixo només a lliçons de matemàtiques o de llengua, també em refereixo als valors que van saber transmetre. Tot i els mals de caps que els hauré donat, avui dia puc dir que m’he emportat també amics d’entre els professors i professores del centre, i que encara a dia d’avui em reben amb un somriure quan passo a fer un cafè amb ells. Des d’aquí els envio a tots el meu agraïment.

En acabar l’ESO va arribar el Batxillerat. He de confessar que no és l’època de la meva vida que recordo amb més afecte: 2 anys que semblen interminables en què una persona ha de decidir a tota màquina què vol estudiar i a què es vol dedicar (amb quasi tota seguretat) en el seu futur, afegint el fet que s’ha de passar la selectivitat i aconseguir una bona mitjana  acadèmica per entrar a la Universitat. Semblava que no s’acabava mai, però un cop més ens van ensenyar que res no és impossible i vam poder treure el curs endavant. D’aquesta etapa recordo els nervis que tots passàvem amb les mitjanes i  el ritme frenètic del segon curs de Batxillerat per poder arribar a temps a veure tot el temari abans de presentar-nos a la Selectivitat. Si ho heu passat ho sabreu bé, no cal que us expliqui molta cosa més (i en cas de dubte, el Ricard Vázquez us podrà il·lustrar molt bé com va tot el procés, ja que sense la seva ajuda molts ens haguéssim perdut en el camí!)

Aquestes són unes poques de les moltes coses que podria explicar de l’Institut Bellvitge, però és evident que 40 anys no es poden encabir en unes poques línies, ja que histories com les meves hi ha moltíssimes, i estic segur que n’hi haurà  moltes més en el futur. La meva última reflexió d’aquest testimoni és molt simple: recorreré  a aquella famosa frase, la bellesa és a l’interior. Un edifici de 40 anys, tot i que no ho sembli, amaga al seu interior coses que val la pena veure i experimentar, ja que jo mateix vaig trobar dins amistats, coneixements, valors i experiències que encara guardo a la memòria i que ara he compartit en aquestes línies amb tots vosaltres.

ALBERT SÁNCHEZ GUERRERO

20 de maig del 2017

Simpàtica salutació d'un exalumne de la 2a promoció

Buenas tardes. 

Que recuerdos, soy Juan Garrido, de la segunda promocion del INB 3 Bellvitge. Muchos recuerdos, como no. Hoy precisamente nos hemos visto en una comida que hacemos dos veces al año 4 compis de esta promo que nos hicimos grandes amigos. Santi Moreno, Carlos Castillo, Miquel Ventura y yo mismo. Esperamos ver a mas compis el dia del aniversari para compartir mas recuerdos. 

Un saludo.

SALUTACIONS CORDIALS A TOTS VOSALTRES. COMPTEM AMB LA VOSTRA PRESÈNCIA EN LA GRAN TROBADA DEL DIA 9.

Testimoni de Noemí García, exalumna que també va fer aquí pràctiques d'Integració Social

La Noemí va estudiar des de 1r d'ESO a 2n Batxillerat ( de 2003 a 2009) i posteriorment  va fer les pràctiques de GFGS d'Integració Social durant uns mesos del curs 2013-14. També té una experiència dual al nostre centre. Ens ha fet arribar el seu testimoni, cosa que li agraïm moltíssim.

Em dic Noemí García i tinc 26 anys.

El meu pas per l'Institut de Bellvitge va començar l'any 2003 quan vaig començar el primer curs d'ESO, la meva tutora aleshores era la Mercedes González (professora d'anglès).

Recordo els 4 anys d'ESO i els 2 de batxillerat amb molta estima, per exemple el professor de mates, el Carlos Garcia que algunes tardes a la setmana ens ajudava a preparar-nos per "les proves cangur", més tard vaig tenir l'Amadeu Reverter. El Lluis Fornons, el primer professor de Castellà que vaig tenir a l'institut, el van seguir el Pasqual, el Dani, el Josep Lluis Budria i el Manuel Merino. La Laura Roca, professora de francès, que ens va dedicar tardes senceres, per tal d'ajudar-nos a preparar els exàmens oficials de francès, gràcies a ella vaig aconseguir el nivell oficial de francès DELF B1. La Marisa Díez, la Lili i la Carme Torrijos del Departament de llengua catalana, vaig tenir a les tres com a professores de Català i, a més, a la Carme com a tutora a tercer. La Dolors Busquets a classe de música i molts més dels quals guardo un bonic record, molts jubilats i d'altres que encara resten a l'institut.

A més, vaig fer el CFGS d'Integració Social i les pràctiques del cicle les vaig realitzar entre 2013-2014 a l'Institut de Bellvitge. Aquest pas em va permetre veure molts canvis tant de professorat com d'alumnat que hi ha hagut al centre. Però tot i això, m'agradaria deixar constància de que,  tant els 6 anys a l'institut com els mesos que vaig fer pràctiques, m'han permès emportar-me un bon record tant dels meus companys com dels professors que vaig tenir i, com a veïna del barri de Bellvitge i exalumne de fa ja 8 anys, estic orgullosa de dir que vaig estudiar a l'IES BELLVITGE.

Testimoni d'uns alumnes de la promoció 1985-89

Hem rebut el testimoni de dos antics alumnes de la promoció 1985-89. Ens han adjuntat unes fotografies. Tot i que no són de gaire bona resolució,  s'aprecia bé que una d'elles és feta a la classe. Veiem com les aules eren idèntiques a les actuals. Crec que aleshores les taules i les cadires, que eren molt petites, eren de color groc.  Moltíssimes gràcies per les vostres afectuoses paraules!

Hola a todos,

Somos Jordi Vicente Miret  y Jorge Lahoz Blasco, antiguos alumnos del Instituto de Bellvitge durante los años 1985-1989, y aprovechando su 40 aniversario, queremos escribir unas líneas de agradecimiento a todos los profesores de este Instituto Público. Fue durante esos años cuando nos jugábamos nuestro futuro y gracias a las bases y métodos aprendidos en el “Insti” los dos pudimos acceder a la universidad y conseguir acabar nuestras carreras de ingeniería, que finalmente nos servirían para entrar en el mundo laboral.No fueron años fáciles, tampoco lo son ahora, por eso nos gustaría dar testimonio de nuestra historia y explicar que es posible salir del Instituto de Bellvitge con unas bases que permiten alcanzar cualquier nivel de conocimiento técnico y profesional que uno se proponga. En agradecimiento a nuestros profesores de aquella época (Lidia, Paqui, Bermudo, Mecha, Andreu, Montoto, etc…) simplemente expresar que nosotros no les olvidamos ni olvidamos los recuerdos del Insti : los viajes de fin de curso (París, Bruselas, Amsterdam), las fiestas en el Lenon’s, las campanas en el pirulo, las huelgas al PSOE, los exámenes, la tensión, el aburrimiento, el conocimiento…..En defensa de la Enseñanza Pública Catalana.
Muchas gracias. 

Tertúlia amb una parella d’exalumnes, pares d’una alumna actual.

Merche Sanjuas i Pedro Urzainqui són els pares de la Sara, alumna de 2n d’ESO,  que van estudiar BUP a l’institut; el curs 84-85 van matricular-se a 1r de BUP i tots dos van ser alumnes meus a 2n d’ESO i Merche també a 3r. Ens hem trobat per recordar vells temps, entrevista a la qual ha assistit la seva filla, cosa que ens ha donat l’oportunitat de comentar les diferències entre els sistemes educatius. 

Van començar a sortir a finals de 2n de BUP tot i que no van, diguem-ne, formalitzar la relació fins a un parell d’anys més tard i fins avui, un munt d’anys després i dues filles ( l’Alba serà, espero, una nova alumna nostra en breu). Els va casar posteriorment Antonio Bermudo, el seu exprofessor de matemàtiques a l’institut en aquell moment com a regidor del barri perquè es dedicava a la política municipal. 

A part del nexe actual amb l’institut en ser pares d’una alumna, la seva relació amb el centre, de fet, no s’ha trencat mai. La majoria dels seus amics són dels temps de l’institut i alguns han tingut fills que també han estat alumnes nostres. Les seves referències al centre són constants. Hem estat recordant professors que ells van tenir, alguns dels quals ja s’han retirat o no treballen actualment a l’institut. I també companys seus que, malauradament, no són entre nosaltres.

M’han comentat que arribar a l’institut als 14 anys, després d’EGB, significava assolir la llibertat: no hi havia el control d’assistència actual, per descomptat a l’hora del pati podien sortir. Qui volia estudiar, ho feia ( i molt ), per voluntat, per decisió. 

Quant a canvis considerables en el sistema educatiu, constaten que abans el que comptava sobretot per a la qualificació eren els coneixements demostrats als exàmens mentre que ara veuen que potser els exàmens no compten tant. De fet, consideren més baix el nivell ( tot i que la seva filla encara no està estudiant el nivell en què ells es van incorporar a l’institut que, cronològicament, correspon a 3r d'ESO). Abans no hi havia hora de tutoria, ni tantes sortides com ara; no es donava tanta importància a l’exposició oral (només recorden una de Geografia) ni als treballs en grup. Moltíssims alumnes per classe, moltíssims grups. Ni cal dir que no res estava informatitzat. 

En el capítol d’aspectes que ara els consten que han canviat moltíssim, hem comentat que, per increïble que sembli, en el seu temps era permès fumar a les classes i als passadissos i fins i tot, recorden que en alguna festa de carnaval que es va fer a l’institut a més de castanyes hi havia moscatell!

Recorden també les festes que feien a discoteques per a recaptar diners per als viatges de 3r de BUP. Se n’havia fet alguna a l’institut, però potser per raons òbvies es va decidir no fer-ne més. I tot recordant-les hem destacat també una altra acció que van fer el curs 86-87 per anar a Roma. M’han enviat una Fotografia que documenta aquesta acció.

Per moltíssimes raons no van dubtar gens a l’hora de triar centre per a la seva filla; a part que són ferms defensors de l’ensenyament públic, el nostre institut va ser l’escollit perquè els consta el seu bon nivell i resultats i, a més, a la Sara li feia especial gràcia estudiar allà on ho havien fet els seus pares. I, tot i que això no és el més important, troben el centre molt millor, més lluminós que quan ells hi estudiaven. Una de les pintades que sí troben a faltar és la que hi havia al primer tram d’escales, un noi que semblava que queia i tots els llibres que duia anaven per l’aire. És cert que aquesta pintada va caracteritzar durant molts anys el nostre institut.

Realment hem passat una boníssima estona, difícil de recollir en aquest breu escrit. Aquesta és una mostra de les relacions entranyables que es teixeixen entre persones que va més enllà del mer binomi professora-alumnes.

Fitxa de Pedro, oberta el curs 84

Afegeixo, per acabar, el correu que m'han enviat després de la nostra trobada.

"Carme.
Ha sido una charla muy entretenida, hemos salido con cierta añoranza de lo vivido dentro de esas paredes."

Experiència dual a l'institut Bellvitge. Per Pablo Castro

Sóc conserge a l'Institut Bellvitge des del 2009. Mai no m'hauria imaginat que un dia treballaria a l'institut on vaig estudiar. Per casualitats de la vida em va sorgir aquesta oportunitat a través d'un concurs oposició. I, tot i que em va costar una mica decidir-me entre continuar de professor interí d'Anglès o agafar aquesta plaça de Subaltern de la Generalitat de Catalunya, vaig saber que a partir d'aquell moment estaria molt bé al meu institut. Vaig cursar els meus estudis de BUP i COU de l'any 1987 fins al 1991. L'edifici de l'institut era pràcticament el mateix que el que tenim ara. Només han canviat alguns detalls, però el que caldria destacar són més aviat els aspectes humans del nostre centre que no pas els arquitectònics.

Una de les claus del nostre institut ha estat que no som un centre molt gran en nombre d'alumnes tot i que en alguns moments sí que es va arribar a tenir molts grups i alumnes per classe. El que més destacaria és el tracte tan proper entre professors i alumnes, cosa que fa que neixin fins i tot amistats. Ho vaig viure com alumne i ho segueixo veient ara com a treballador del centre. Veig l'entrega del professorat i el seu afany per fer-ho cada dia millor en l'ensenyament als seus alumnes. Crec que això ha fet que els alumnes ens haguem realitzat com a persones. És un procés que hem de fer cada persona individualment, però aquest recolzament a l'etapa tan difícil de l'adolescència és fonamental.

La veritat és que va ser genial quan vaig tornar a l'institut després de 18 anys. Em vaig retrobar amb molts professors meus en actiu: la Dolors Busquets de Música, el Ricardo Vázquez d'Història, la Lilí Moreu, la Marisa Díez i la Carme Torrijos de Català, la Mercedes González d'Anglès i el Fran Bello de Matemàtiques. Va ser com si no hagués passat el temps. Només em penedeixo de no haver passat abans. Sempre havia estat una mica tímid i a més a més pensava que els agafaria enfeinats o fent classe. Ara que ho visc des de fora, dir-vos que quan veniu i us veuen, els fa molta il·lusió. Els agrada que els expliqueu què és de la vostra vida, què heu estudiat o on treballeu. Crec que estan orgullosos de vosaltres i pensen que el seu esforç ha tingut un sentit. Aquest retrobament també fa reviure records i és molt gratificant.

Malgrat que se m'esborren els records del dia a dia de fa ja 26 anys, sempre em quedaran moments com la visita a la Barcelona modernista i al Restaurant Els Quatre Gats amb la Lilí, el viatge de final de BUP a Londres amb la Carme i el Joan Maria Guarch, professor d'Educació Física més conegut com "Metge", o el viatge que els alumnes de COU que fèiem Història de l'Art i Història Contemporània vam fer a Madrid amb el Ricardo Vázquez i l'Encarna Mateu. Destaco aquestes vivències d'entre les moltes que vaig tenir perquè és veritat que viatjar i veure altres coses diferents a les que veiem cada dia ens obre la ment i ens ajuda a relativitzar moltes coses. En aquells moments vaig començar a gaudir d'una llibertat que feia sentir molt bé i aquests records em van quedar més marcats. Segurament que els alumnes que han fet l'intercanvi amb Holanda m'entendran el que estic dient. Ja per acabar, penso que a aquesta societat que vivim avui dia hi ha manca de tolerància i respecte cap als altres en moltes ocasions i, per tant, hem de reconèixer l'esforç que fan els professionals de l'ensenyament per tal d'educar-nos en valors perquè així és com la nostra societat podrà continuar avançant i millorant. Sempre els estaré agraït a tots els professors i professores que vaig tenir a l'institut pel fet d'haver estat un exemple per mi. Així em vull acomiadar... amb un GRÀCIES en majúscules. A reveure!

Altres testimonis.

"El meu pas per l'institut Bellvitge" per Alex Gomez, exalumne

L'Àlex actualment estudia Turisme i encara està molt vinculat a l'Institut perquè fa classes de reforç algunes tardes. Moltes gràcies pel teu testimoni!

L’experiència més recent de la meva vida és la viscuda com alumne de l’Institut Bellvitge. Allà he viscut molts dels millors i més bonics moments de la meva vida, junt amb companys, companys que s’han tornat amb el pas del temps en amics inseparables i, encara que no us ho creieu, professors. En definitiva, l’Institut Bellvitge era, és i serà la meva segona família per sempre, ja que els records viscuts allà no s’esborraran mai de la meva ment.

Recordo amb enyorança el primer dia que vaig entrar a l’institut i jo i uns amics de l’escola volíem saber, quant abans millor, si anàvem junts en la mateixa classe. Per desgràcia això no va ser així i jo em vaig quedar sol al grup A, mentre que els dos meus amics anaven juntets al C. Tot i així, vaig treure alguna cosa positiva, ja que vaig conèixer dos del meus millors amics a hores d’ara.

També recordo moltes altres coses: colònies, viatges de fi de curs, intercanvis, comiats, festes de Carnaval, Sant Jordis, Mostres Musicals. En definitiva, un munt de coses que m’han passat i que m’han fet millor com a estudiant i com a persona.

Perquè l’Institut Bellvitge és així. No només et formen perquè siguis un bon estudiant i passis els teus cursos satisfactòriament. No. També s’encarreguen d’inculcar-te uns valors, de donar-te suport quan ho necessites i de ser el més semblant possible a una família dintre del marc educatiu en què ens trobem.

Així que només em queda dir gràcies, moltes gràcies per tot, Institut Bellvitge, i moltes felicitats pel teu 40è aniversari, que segur que vindran uns altres 40.